Comunisme d'esquerra

El comunisme d'esquerra és el corrent del marxisme i el comunisme que es defineix per una crítica, des del mateix marxisme, a les ortodòxies leninistes i amb posterioritat estalinistes o trotsquistes. En general, el comunisme d'esquerra rebutja les interpretacions del determinisme econòmic mecanicista, amb tota la seva concepció de la història com un moviment d'etapes successives determinades pels canvis a les forces de producció, per introduir com a element actiu el protagonisme de la lluita de classes i de la consciència de classe. En negar que la història segueixi de manera inevitable per un curs prèviament determinat que fatalment conduirà al socialisme, el comunisme d'esquerres afirma l'actualitat de la revolució com un acte conscient i transgressor de l'ordre establert. Però d'altra banda, en la mesura en què s'elimina la concepció mecanicista del procés històric, característica de les diverses escolàstiques marxistes i comunistes, es confereix tot el protagonisme a la classe (o bloc de classes) revolucionària, qüestionant que un partit, entès com a organització de qualsevol pretesa avantguarda, pugui substituir i anul·lar el paper d'aquesta classe. En tant que el comunisme d'esquerra no tan sols sosté la justícia i la possibilitat històrica del fet revolucionari, sinó que molt sovint l'entén des d'una defensa de la democràcia obrera (articulada entorns dels consells obrers o altres mecanismes democràtics) molt distant de la teoria leninista (i fins i tot del trotskisme ortodox). En aquest sentit el comunisme d'esquerres és indissociable d'allò que s'ha conegut com a marxisme occidental.

El comunisme d'esquerra sovint també trencà amb la tàctica leninista, creient que els comunistes no havien de participar en els parlaments burgesos ni en els sindicats reformistes. No obstant això, molts comunistes d'esquerra es van dividir en les seves crítiques al leninisme. Els comunistes consellistes van criticar els bolxevics per substituir la classe obrera per un partit elitista, i van posar l'accent en la necessitat d'una organització més autònoma de la classe obrera. En canvi, el corrent italià, amb Amadeo Bordiga, va destacar la necessitat d'un partit comunista internacional i va denunciar el parlamentarisme burgès.

Tot i que va ser assassinada el 1919, abans que l'esquerra comunista aparegués com un corrent diferent al bolxevisme leninista, Rosa Luxemburg va influir notablement en la majoria dels comunistes d'esquerra. Entre els defensors del comunisme d'esquerres s'inclouen Amadeo Bordiga, Onorato Damen, Jacques Camatte, Herman Gorter, Antonie Pannekoek, Otto Rühle, Sylvia Pankhurst i Paul Mattick. En el cas de Catalunya, on el marxisme majoritari no va seguir l'ortodòxia estalinista, cal destacar, en una etapa posterior i a distància de l'ultraesquerranisme d'alguns d'aquests moviments, Andreu Nin i Joaquim Maurin, fundadors del POUM.